“Tenim un país en què és molt barat contaminar”

Anna Rosa MartínezEntrevista a la delegada de Greenpeace: "Tenim un país en què és molt barat contaminar"
J. del Moral
“El canvi climàtic no era una profecia”, sentencia Anna Rosa Martínez, biòloga de formació i, des de fa quatre anys, delegada de Greenpeace a Catalunya. Mare de dos fills de 4 i 5 anys i vinculada des de fa anys a l’organització, va ser responsable de les campanyes de pesca des del 1991 al 1994. Eldebat.cat ha parlat amb ella de contaminació, de transgènics, de canvi climàtic i de tot allò que hagués pogut ser si el progrés no ens hagués ensenyat les dents abans del que molts imaginaven.

Greenpeace ha denunciat que hi ha connivència de les administracions amb la indústria. Per això ha engegat una campanya sota el lema “Qui contamina”. La pregunta és aquesta: Qui contamina?
Encara que la contaminació no la veiem, hi és. Malgrat que el problema s’hagi dissipat amb la col·locació d’emissaris i depuradores, no s’ha eliminat. Cada any, la indústria aboca 1.200.000 tones de 40 substàncies contaminants a la badia de Huelva. No hem acabat amb el problema de la contaminació, sinó que és més subtil i refinat. La indústria pesant i la dels hidrocarburs són les més contaminats i també la gestió dels residus, pel que fa als abocadors i, sobretot, a la incineració.

Catalunya és la segona comunitat de l'Estat que més contamina, i el principal focus de contaminació, Tarragona…

Sí, juntament amb el País Basc. A Catalunya, contaminen de manera especial la Solvay, de Martorell i, sobretot Erkimia, de Flix. Malgrat que la legislació europea preveia l’octubre de 2007 com a data final perquè es permetessin les piles de mercuri en la indústria del clor, les administracions a dia d’avui són excessivament laxes amb les empreses i estan deixant abocar mercuri i contaminar els peixos. Amb l’excusa que perillen llocs de treball, l’administració permet que l’empresa, que té suficient liquiditat, no hagi de tancar. Tenim un país en què és molt barat contaminar.

A més, Catalunya és on hi ha més incineradores, cinc en total, i l'única planta de l'Estat que crema residus tòxics és a Constantí. També hi ha dues cimenteres que incineren residus, una pràctica, segons Greenpeace, altament contaminant. Catalunya és el femer d’Espanya?

El trist rècord el té Huelva. 750.000 tones a Flix per 150 milions a Huelva, 20 vegades el mateix tipus de contaminació. Diversos estudis epidemiològics, com els de la UPF i la Carlos III, demostren la presència de determinats tipus de càncer a Catalunya com el d’encèfal o el mielona (mèdul·la) a conseqüència d’aquesta contaminació.

Greenpeace ha presentat al·legacions contra el projecte de cremar residus a la cimentera Lafarge de Montcada i Reixac. Quins són els riscos que entranya per a la població?

Es basa en unes proves pilot de la Generalitat que no són en continu, sense tenir en compte que la pressió de la cimentera és irregular. El problema de base és que la indústria cimentera ha de fer servir un combustible molt tòxic, el coc de petroli.

L'organització vol que es tendeixi a un model de residus 0 [que la producció redueixi al màxim la generació dels residus i que aquests siguin reciclables]. Si volem arribar a un model de residus 0, vol dir que estem en un model de residus “n”…
Només es recuperen el 24% dels materials, la qual cosa vol dir que el 76% s’han perdut i no es compleix la llei pel que fa a la recollida selectiva de la matèria orgànica, que és el quid de la qüestió. El projecte de llei de residus aposta per la territorialització de la gestió dels residus. Ara bé, falten mesures que obliguin els municipis que no compleixin. Jo, com a ciutadana de Barcelona, no puc separar la matèria orgànica perquè no disposo de contenidors.

Greenpeace ha demanat la creació d'una agència de control de la contaminació que garanteixi el compliment de les diferents legislacions, especialment sobre contaminació química…

Pel que fa a la contaminació, és molt difícil atribuir relacions de causa-efecte. Estem en una societat on predomina el lliure mercat i necessites molts estudis epidemiològics i la indústria intenta silenciar aquests estudis. El que necessitem és que canviïn les prioritats i estimular l’empresari per tal que faci servir envasos reciclables. Fins ara han tingut les mans lliures. Està bé la recollida selectiva, però el que s’ha de controlar és la generació de residus.

Quines són les agressions que pateix el litoral mediterrani?
A Catalunya, hi ha el 89% del primer quilòmetre construït i creiem que s’han de preservar les zones properes a la costa que no estiguin construïdes. La pressió urbanística s’està desplaçant a àrees com Sant Carles de la Ràpita i s’autoritzen creixements de nuclis urbans en zones que, previsiblement, quedaran afectades pel canvi climàtic. El Delta de l’Ebre n’és un exemple. A banda, tenim les amenaces dels ports esportius de les obres. Se’n vol fer un de nou al cap de Salou, la qual cosa ens sembla impresentable. Es prima el sector de la nàutica sense tenir en compte que això afecta al litoral, a la sorra, a les platges i als ecosistemes. Una altra cosa que hem denunciat és el zoo marítim del port de Barcelona perquè va en contra de la Llei de Costes.

Tot plegat afecta a la posidònia oceànica [una alga que només existeix al mar mediterrani que juga un paper molt important a l’ecosistema perquè proporciona nutrients i estatge a moltes espècies] ?
El de la posidònia és un sistema que va de terra a mar i, per tant, d’equilibri de sediments. Encara no hem après que cal respectar aquesta estructura.

Les platges de Barcelona són totalment artificials i es produeixen més de 200 tones de residus l’any. Quines mesures podríem prendre com a usuaris per reduir l’impacte d’aquests residus?
Intentar regenerar els valors naturals. I la recollida de residus a les platges. L’únic que hauríem de deixar a la platja hauria de ser les petjades. Les platges són un ecosistema i hi ha una gran quantitat d’animals, fongs i altres éssers que hi viuen.

Hi ha erosió de les platges a Catalunya i retracció de la línia de la costa…
El canvi climàtic no és només que pugi el mar, sinó que altera tota la dinàmica litoral i no s’haurien de permetre noves urbanitzacions de la línia de la costa.

Tradicionalment s'ha considerat l'aqüicultura [cultiu i cria de plantes i animals aquàtics] com una "panacea" davant la sobreexplotació pesquera i l'augment de demanda de peix. És la solució més òptima per a l’ecosistema, tenint en compte que hi ha peixos com el salmó, la tonyina o el bacallà que necessiten consumir molts kilos d’altres peixos per engreixar i ser aptes per al consum?
En general, són sistemes sostenibles. Però no tenen res a veure les basses sostenibles amb engreixar tonyina o salmó. Comparativament és com si ens mengéssim un lleó: N’hi ha pocs i els hauríem d’engreixar molt. El problema de la tonyina no és que en mengem, sinó que ha proliferat un mercat centrat en el sushi i el sashimi al Japó que fa que hi hagi més demanda. Aquesta pressió fa que s’hagi violat l’índex de captura permesa fins a duplicar-lo. Vivim una carrera cap a l’última tonyina. La pesca no necessàriament és dolenta, sinó que ho és quan la pressió supera la capacitat de regeneració dels ecosistemes.

Sabem que Greenpeace va demanar una moratòria a l’ONU que no va ser acceptada el 2004 en referència a la pesca d’arrossegament. Quin efecte té sobre la biodiversitat?

Greenpeace s’oposa a la pesca d’arrossegament, especialment en zones de poca profunditat, per sobre de 70 metres.

Greeenpeace ha denunciat, mitjançant l’informe presentat al Rainbow Warrior II en referència a la contaminació de plàstics al mar, que el 80% de brosses provenen de costes turístiques, vessaments industrials i tot tipus de ciutats costeres; el 20% restant, d’embarcacions. Com es pot conscienciar tots els agents implicats en la contaminació marina?

Fer que el residu sigui 0. Els residus arriben al mar quan no entren al sistema de gestió dels residus. A part, cal vetllar pel comportament cívic de les persones que anem a la platja.

Fa bastant més d’un any que va entrar en funcionament la Unitat de Delictes Transgènics de Greenpeace que havia de servir per detectar la ubicació de cultius d’aquest tipus. Quantes hectàrees de transgènics s’estima que hi ha a Catalunya i a Espanya?

Aquesta unitat ha anat per Europa i ha detectat camps de transgènics, però el que volem destacar és que no sabem on són perquè no hi ha cap registre. Estem en contra dels transgènics i demanem una moratòria.

On creieu que es localitzen les principals àrees?

Els transgènics són perillosos, entre d’altres coses perquè la manera com la tecnologia concep que funcionen els organismes no és certa. Els transgènics estan fets com si els organismes estiguéssim organitzats com a rellotges i, en realitat, estem organitzats com a ecosistemes, que és molt més complex. La nova visió de la genètica ha demostrat que els gens no són independents sinó que es poden solapar. A més, aquests gens queden al sòl quan arrenques la planta i s’ha de veure quin efecte tindrà sobre la fauna del sòl. S’està contaminant tota l’agricultura.

Espanya ha estat des del 1998 l’únic país de la UE el govern del qual ha tolerat el cultiu de transgènics a gran escala. Hi ha però zones que han estat declarades lliures de transgènics. És una etiqueta simbòlica?

És un gest que denota certa voluntat política. La llei mateixa fa que aquesta contaminació per transgènics no sigui ni accidental ni inevitable, sinó estructural, per la proximitat que permet entre cultius de transgènics i agricultura convencional. La voluntat que hi ha darrera dels transgènics és la industrialització de la biosfera.

Quines precaucions hauria de prendre el consumidor que no vulgui ingerir transgènics?
Greenpeace acaba de produir la segona guia de transgènics. I per suposat llegir les etiquetes.

Hi ha picaresca en l’etiquetatge…
No hi ha garanties que l’etiquetatge sigui fiable. No tenim constància que hagi funcionat la llei que, des del 2004, obliga a especificar els ingredients i la traçabilitat dels aliments a les etiquetes. L’alimentació és una porta d’entrada de les més de 200 substàncies químiques que poden afectar l’organisme.

I quines són les garanties del consumidor de productes ecològics?
Existeixen sistemes de certificació i anàlisi. Hem de promocionar aquest tipus d’alimentació. D’altra banda, hi ha molts productes cosmètics que no especifiquen en l’etiqueta les substàncies perilloses per la salut. Nosaltres demanem que es substitueixin les substàncies tòxiques per d’altres d’innòcues. Tindrien un mercat assegurat però en aquest sentit la indústria química no ha estat gens innovadora.

Quin pronostica que serà d’aquí a uns anys el substitut del petroli?
Les energies renovables poden substituir tots els combustibles fòssils.

Una impressió sobre les nuclears.
Són la producció d’energia més bruta i insostenible que hi ha. Està centralitzada i sotmesa al control de pocs, suposa un risc d’accidents nuclears, com ho prova el fet que cap asseguradora vulgui cobrir cap elèctrica que tingui concedida una nuclear. En 50 anys el lobby nuclear ha estat incapaç de trobar una solució per als residus que genera. Cal considerar també l’estreta relació amb la proliferació d’armament nuclear. A part, és caríssima: un reactor nuclear val 7.000 milions de dòlars, la qual cosa fa que l’energia no sigui competitiva. I són centrals que estan envellides. L’energia nuclear, si no existís, no l’hauríem d’inventar. No és necessària.

Com podem convèncer els polítics de les cèl·lules fotovoltaiques i de la necessitat d’actuar amb hidrogen?
És la pregunta del milió de dòlars. Se’ls ha de fer entendre amb números i, tot i així, costa. No podem demanar a les energies renovables que siguin castes i pures i a la resta que siguin absolutament llibertines. Hi hauria d’haver els mateixos requisits per trobar un equilibri. Igual que hem d’estirar i aprofitar els diners, hem de fer el mateix amb l’energia, amb l’aigua… I convèncer que no podem romandre ancorats en discussions bizantines, sinó que necessitem un canvi de model, una aposta radical per un sistema de renovables.

En el darrer any s’han fet passes importants per posar negre sobre banc en la solució del problema del canvi climàtic, la pel·lícula d’Al Gore, l’informe Stern... N’hi ha prou?

El canvi climàtic no entrava a les prioritats polítiques i ara s’ha vist que no és una profecia. Les petroleres van invertir diners a confondre l’opinió pública amb un seguit d’estudis paracientífics per evitar que transcendís la relació entre l’augment de CO2 i altres gasos hivernacle a l’atmosfera amb la pujada de la temperatura. Tota aquesta campanya de desacreditació del canvi climàtic va tenir molt d’efecte fins al punt que el medi ambient es va considerar una externalitat. Ara, el medi ambient ha passat de ser un embolcall extern a estar a dins del sistema, la qual cosa suposa un canvi de dimensió per als polítics.

Quina serà la mutació que patirà Catalunya en un horitzó de 50 anys?
En un panorama optimista o pessimista?

Realista.
Pots creure que el món ja està escrit o no. En el primer dels casos, plegaríem la barraca. Com ha dit Zapatero amb tota la raó, del canvi climàtic no n’hem de fer oportunitat política ni econòmica. Si els polítics aposten per aquesta via, podrem trobar una Catalunya amb sistemes de producció més nets. Amb energia nuclear podem estar a la cua; amb energies netes, al cap.

Què en pensa de l’obligació de reduir a 50 km/h la velocitat a l’àrea metropolitana?
No ens sembla negatiu, però no és suficient. S’ha d’emmarcar en un paquet de mesures. Cal treballar una eficiència més gran del motor i fomentar el transport públic. També estem esperançats amb l’experiència del bicing.

En campanya, el candidat del PP, Mariano Rajoy, es comprometia a plantar 500 milions d’arbres. Què en pensen d’aquesta mesura que no té en compte ni les emissions de CO2 ni els combustibles fòssils?
Una pèrdua de temps. No té res a veure la desforestació amb el canvi climàtic. Plantar arbres no és cap garantia de res. El que s’ha de fer és reduir les emissions de CO2.

Quina resposta donaria als polítics que han frivolitzat amb la qüestió del canvi climàtic, reduint-lo a la categoria d’anècdota irrellevant?
Els diria que es documentin, si dubten dels estudis de la progressió del càncer. I si després de fer-ho, si encara dubten, poden apostar igualment per un sistema de producció molt més net. Al final hi guanyarem tots.

eldebat.cat (31.03.2008)

Sé el primero en comentar en «“Tenim un país en què és molt barat contaminar”»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »