Mentir veritats

Joan OlléSenyors Junqueras i Mas, els ho demano encaridament: deixin de mentir veritats o somiar truites sense ou, que, pel que fa al cas, és el mateix. No em va la vida en això i puc parlar de vostès com d’Obèlix i el Capitán Trueno redibuixats pel gran Ibáñez: Pepe Gotera i Otilio, processos a domicili. Però sí que em preocupa el futur dels noiets que aviat veuran com s’estavella la seva estelada contra la realitat que vostès els escamotegen. Les seves últimes negociacions de sí però no, amb però sense president llest sense llista, però tot per la Pàtria i jo tres però tu quatre haurien fet les delícies de Can­tinflas.

 

Els ho demano pel meu fill, pels seus fills, pels nostres fills, a qui vostès, com els capellans (¡i les monges!), els prometen el cel i parlen de democràcia, degradant-la a cada gest, to i paraula. Vostès estan aconseguint que Espanya i Catalunya siguin dos desastres paral·lels comandats per Grans Capitans de tot a cent. ¿Queda algun savi per aquí?, ¿queda algun poeta? ¡Que parli, que canti, per favor, urgentment! No, ja no queda ningú: tots en nòmina o negats de pa i sal, de pa amb tomàquet. ¡Quina pena, quin erm!

 

President:tot va començar aquella tarda festiva en què va sortir molta gent al carrer i vostè, assedegat d’èpica i amb mirada latifundista, va rumiar: «Tot el que engloba el meu anhel pot ser meu». I va perdre moltíssims vots: se li va veure el llautó. Però, recolzat des del més enllà pel seu mentor Pujol -exespanyol de l’any de l’Abc ja reconvertit en sobiranista i a punt de ser andorrà d’honor-, només li va fer falta a vostè, afrancesat, encomanar-se a Le Tartuffe de Molière per recordar que una mentida, per deixar de ser-ho, només necessita ser emparada per una mentida encara més gran, i així, exponencialment, fins a prendre-la per veritat.

I aquí estem. ¿Quines respostes han rebut, president, de les cancelleries a les quals van enviar els seus SOS a favor de la sobirania catalana? ¿Quins economistes sense jaquetes de colors s’han compromès en la viabilitat d’una Catalunya intrèpida? Ens agradi o no, Europa va de debò. I els Manelics, a casa i amb gasosa. O la revolució.

Sirtaki i sardana

L’atzar ha volgut, president, que l’ahir mítica, inabastable, llachiana i avui miserable Ítaca s’hagin superposat. I que un descorbatat postbolxevic i vostè, ballant un transversal pas à deux de sirtaki i sardana, pretenguin xulejar Europa. Ell, convocador in extremis de referèndums populars, n’ha tingut prou amb poques hores per trair, en pro de la realitat, el mandat popular i fer un ridícul impropi dels fundadors de la democràcia.

No l’imitin, per favor. Deixin de mentir veritats, els ho prego, pels nostres fills.

Joan Ollé

El Periodico. 18 de juliol del 2015

Sé el primero en comentar en «Mentir veritats»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »