LA GRAN “V” BAIXA A BARCELONA

Avui, tota la Catalunya Central en ple s’ha buidat als carrers de Barcelona. Interminables fileres d’autobusos pagats amb diners públics i contractats per entitats generosament subvencionades amb els diners de tots els catalans i catalanes, vinguts des dels més petitíssims indrets d’Osona, el Bergadà, el Gironès o el Ripollès –tradicionals graners del vot pujolista, i feus sempiterns de cacics franquistes i racistes reconvertits en nacionalistes i independentistes, com l’inefable Vila d’Abadal–, omplien de punta a punta les àrees d’aparcament dels carrers del centre de Barcelona; els veïns de la zona, prèviament, havien estat obligats a retirar-ne els seus vehicles particulars al·legant-hi vagues “raons de seguretat”.

 

 

 

Avui, per tota l’Esquerra de l’Eixample, des de l’Hospital Clínic fins a la Gran Via de les Corts Catalanes, només s’hi veien els nombrosos grups organitzats, uniformats i enfervorits –samarretes grogues i vermelles, rojigualdas podríem dir si parléssim en castellà–, enarborant estelades i parlant amb els inconfusibles accents de les comarques centrals, demanant a crits en quin tram de la “V” baixa els havien ubicat. No fos que després a la foto se’n veiés algun foradet que deslluís l’event. Famílies al complet, generacions senceres d’agricultors i ramaders –des dels avis fins als nadons, amb les sonrosades galtetes pintades amb senyeres a l’estil “Braveheart”–, de petits propietaris hereus d’una gran tradició mil·lenària, disposades a gastar tot el dia fent el tòtil a la ciutat dels pixapins. Tot sigui per Catalunya.

Nosaltres, caminant entre l’allau d’uniformes i estelades, ens sentíem com els protagonistes de “La invasión de los Ultracuerpos”, temorosos de ser identificats en qualsevol moment, pels nostres gestos o les nostres mirades, com a perillosos apàtrides, traïdors, botiflers o espanyolistes, possibles votants de Ciutadans o tebis partidaris federalistes de la Tercera Via. Com en aquests somnis en què camines tot nu pel carrer i amb por que la gent et miri i se n’adoni. Exactament igual.

Pujem pel carrer Villarroel, buscant un restaurant a on dinar, i tots els trobem ocupats per la marea groga i vermella dels almogàvers osonencs. Finalment ens troben un raconet per a dos a La Bella Napoli, una coneguda pizzeria a on l’ambient, però, no ens recorda al de la bonica ciutat del sud d’Itàlia, sinó més aviat al de les cerveseries alemanyes dels anys trenta: riures alcohòlics, himnes de campament, cops de puny a les taules i crits patriòtics.

Finalment, les samarretes grogues i vermelles van abandonant el local –ja va sent l’hora d’ocupar-ne tots els seus llocs a la gran “V” baixa–, i podem acabar de dinar amb una mica menys de soroll, i no sé si dir amb una miqueta més de tranquil·litat.

Després tornem a casa i, per la tele, l’Artur Mas ens diu que, com sempre, Catalunya ha parlat amb una sola veu, perquè si n’hi ha de discrepants ja procurarem que no se’n sentin. I jo em quedo amb el dubte de quina diferència hi ha entre això, i les “espontáneas manifestaciones de adhesión popular al Régimen” que hi havia durant el Franquisme. Aquelles de l’entrepà de mortadel·la.

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Sé el primero en comentar en «LA GRAN “V” BAIXA A BARCELONA»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »