Nacionalisme primordialista i caritat ciutadanista. Uns guants de seda per al puny de ferro del possible futur Estat català?

El debat per la independència de Catalunya del Regne d’Espanya s’ha situat al centre de l’agenda política institucional coincidint amb l’anomenada crisi financera actual. Oficialment, es posa en marxa el procés cap a l’Estat propi de mà de l’actual govern de la Generalitat després de diverses reunions entre els dos presidents, Artur Mas i Mariano Rajoy. Des de l’inici de les trobades al febrer de 2012, el president de l’Estat espanyol va negar qualsevol negociació que equiparés el pacte fiscal especial amb Euskadi i la Comunitat Foral de Navarra amb el català. Davant aquesta oposició, Mas i el seu govern decideixen emprendre el camí cap a la Independència.

El context polític i econòmic en què es produeix aquesta trobada és molt eloqüent. La ” crisi financera ” ha justificat la privatització de grans esferes de l’escanyolit Estat del Benestar. Mentre les grans fortunes catalanes i espanyoles continuen augmentant els seus guanys a costa d’aquestes privatitzacions – però també d’un frau fiscal insultant – la Generalitat es converteix en la primera de les comunitats autònomes en realitzar retallades en inversió pública. Paradoxalment , aquesta desinversió proposada ja des de la tardor de 2011 es produeix enmig d’escàndols pel saqueig de centres públics com el Palau de la Música o de desenes de casos de delictes de coll blanc. Un recent estudi establia que el que s’intentava estalviar amb les retallades en educació i salut pública a Catalunya el 2011 no arribava ni una sisena part del frau que cometien els poderosos: 2700 milions de desinversió pública davant del desfalc de 16.000 milions d’euros a les administracions públiques. Per al govern català , el frau de les fortunes privades és inaprehensible i les retallades en despesa social irrenunciables. El discurs es simplifica al màxim per confondre i aglutinar tota la població al voltant de la idea que només hi ha una solució al daltabaix social: la Independència.

I aquest és un escenari immillorable per al desembarcament victoriós en el nostre territori de noves estratègies de gestió penal de la pobresa. Aquestes ja fa temps que circulen pels Estats Units d’Amèrica i Anglaterra i una mica menys per l’Europa continental . Aquesta nova forma de gestió de la pobresa ha d’anar acompanyada d’una cobertura bondadosa i patriòtica que oculti la violència que s’aplica contra cada vegada capes més àmplies de la població.

Davant d’una ofensiva sense precedents contra el bé públic (des de les primeres exempcions d’impostos per patrimoni, de reducció d’impostos als trams alts, de successions, o de les amnisties fiscals, entre altres coses, a més de les sagnants retallades en sanitat, educació o subsidis provocant un augment rampant de la inseguretat social, només es pot mantenir l’ordre públic amb l’expansió i densificació de polítiques de control cada vegada més repressives. És el que sociòlegs com Loïc Wacquant han cridat gestió punitiva de la pobresa.

Mai com en aquests darrers mesos s’ha pogut comprovar de ben a prop l’encert de la proposta d’anàlisi integral que fa Wacquant en lligar l’expansió de les polítiques neoliberals de privatització de tota l’esfera pública possible, la política social i la d’empressonament com a parts d’un sistema total i que es retroalimenta contínuament. El sociòleg ho resumeix amb la fórmula segons la qual , la mà invisible del mercat , necessita el puny de ferro de l’Estat.

Doncs bé, en aquest context d’ultraviolència contra el comú, les retòriques justificadores d’aquestes noves estratègies penals de gestió de la pobresa , passen primer per la importació a Europa del que , novament Wacquant, va anomenar la “sensatesa penal nord-americana”. Les conegudes polítiques de tolerància zero i les pseudoteories dels vidres trencats resulten un marc ideològic i normatiu que justifica la persecució i empressonament dels pobres a partir de desterrar “la ingenuïtat socialdemòcrata de la rehabilitació” del panorama del control social. D’altra banda es criminalitzen i ataquen formes alternatives de procurar la subsistència o l’esbarjo. La pressió sobre aquests tipus de pràctiques i l’amenaça amb els “treballs forçats per la comunitat” o la pressó, aconsegueix engreixar un mercat de treball -progressivament més desregulat- i el dels espais d’esbarjo -cada vegada més normativitzat- obligant a les classes descapitalitzades a acceptar treballs altament precaritzats i a procurar l’oci en el mercat institucionalitzat. Un cop ofertes les respostes per acabar amb “el crim i la delinqüència” es necessita refundar contínuament el consens que les ha produït. Aquest es proveeix per un costat de la culpabilització dels pobres de la seva situació i de l’altra, de la idea segons la qual hi ha solucions al “problema de la pobresa” que no passen per la redistribució característica dels desballestats “estats del benestar”. Les noves solucions passen per una caritat cristiana que “eviti que els nens de famílies pobres heretin la pobresa dels seus pares” .Per fer això, se separen tots dos problemes, el de la petita delinqüència -i l’associat a les activitats econòmiques informals- i el de la pobresa, com si no tinguessin res a veure. Per al primer tipus de problema, s’imposa una hiperregulació del carrer que augmenta exponencialment i acaba sancionant pràcticament qualsevol pràctica laboral o d’oci allà exercida que s’allunyi dels interessos dels poders econòmics.

D’altra banda, cal la consolidació d’un consens al voltant de qui són els ciutadans de dret i qui no ho són: els nacionalismes primordialistes i, per tant,les retòriques sobre la immigració , així com tots els discursos sobre el civisme, estableixen qui són subjectes de dret i qui no. En aquest sentit , els “immigrants” per definició i tot el batibull de persones i pràctiques etiquetades com “incíviques” , queden excloses de la comunitat ideal ciudadanista i, per tant, confinats sota una mena d’estat d’excepció permanent en la mesura que sobre ells i elles, es poden aplicar amb total zel, gran part d’un ventall punitiu en sistemàtica implementació.

I la via neoliberal de tancar el cercle és convertint la gestió de la pobresa i la criminalitat en un altre negoci. Així tenim doncs que la caritat, la vigilància i les presons s’han convertit en indústries cada vegada més poderoses. És a dir, que la solució es desencadena seguint la mateixa lògica capitalista de producció de plusvàlues, en aquest cas, absorbint aquells subjectes que no produeixen beneficis per a tercers , al contrari, els posen traves. Els pobres molesten doncs, quan interrompen el que hauria de ser un plàcid passeig per a turistes o bobos en els encara vigents baixos fons, o directament, quan manifesten impúdicament la seva pobresa en qualsevol cantonada de les nostres immaculades ciutats.

Ens trobem doncs en una entrada de curs especialment eloqüent pel que a això respecta. Els desnonaments no s’aturen mentre els rescats dels bancs es produeixen per tot arreu, l’atur que no cessa d’augmentar i la precarietat i la disminució de salaris són el pa de cada dia de centenars de milers de persones. Davant d’aquesta situació moltes d’aquestes persones opten per buscar-se la vida , alguns prefereixen pidolar a robar i altres el contrari. Unes prefereixen acceptar els treballs més precaris i insegurs i altres prefereixen fer o tornar a fer el carrer. Davant d’això què tenim? doncs un huracà a favor de la penalització de totes les conductes desordenades, augment del càstig, substitució de les faltes per penes i omplir fins a rebentar les pressons. Perseguir la prostitució , els carteristes , manters , llauners , músics de carrer i altres buscavides ( tots en el mateix sac ) i si és possible, que acceptin qualsevol treball en qualsevol condició, “aquí o en Lapònia” i si no, a la pressó.

Les últimes notícies parlen que “fracassa la pressó de cap de setmana per a carteristes”. Això se suma a l’infame Three Strikes and You’re Out que converteix tres faltes administratives en delictes. S’afegeix igualment a la més recent recuperació dels grups de Somatens -tristament famosos com cos paramilitar de la patronal i els grans propietaris contra els moviments obrers i camperols durant els anys previs a la revolució social del primer terç del segle XX a Catalunya.

És així com gran part d’una població que pateix les retallades s’aglutina al voltant d’un nacionalisme primordialista que reprodueix i complementa l’efecte balsàmic de les retòriques i pràctiques caritatives. Els “veritables pobres” -es diu des de les institucions- poden comptar amb la beneficència cristiana i ara també ciutadanista: si es comporten “correctament” i se sumen al projecte de Nou Estat d’Europa, no caldrà que vagin a pressó, podran viure – certament amb algunes dificultats- de la caritat dels “bons ciutadans” .

I això va ser el que, com una epifania, es va manifestar en el lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya de l’any 0 de les retallades. Subreptíciament es va inflar d’honors i legitimitat als que hauran de ser els guants de seda per al puny de ferro del possible futur nou Estat d’Europa (una Europa que ha forçat a tots els seus membres a acceptar una Carta Magna terroríficament neoliberal ). Van ser premiats -just un any abans de la multitudinària manifestació que va ocupar les portades de gran part de la premsa internacional l’11 de setembre de 2012- a Ómnium Cultural i a Càritas Diocesana, les dues “ànimes del país”. Les dues ànimes que “simbolitzen que les aspiracions nacionals i socials són inseparables”. O en altres paraules , el triomf de la retòrica davant de la derrota de la solidaritat.

Miquel Fernández. Observatori d’Antropologia del Conflicte- Universitat de Barcelona

Sé el primero en comentar en «Nacionalisme primordialista i caritat ciutadanista. Uns guants de seda per al puny de ferro del possible futur Estat català?»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »