A CDC tot està molt malament i empitjorarà

Mas i Cia...

A Mas tot li falla: diners, sanitat, programa i la coalició CiU

Una petita part (la inicial) d’aquest article l’he exposat amb urgència i menys acuradament aquest matí. Era una versió inferior a la meitat d’aquest article, que conté molts elements nous, sobretot econòmics i sanitaris. No es rectifica res, ans el contrari.

Resulta que Duran Lleida amenaça de trencar la coalició. Mas ahir no era conscient de l’abast del desastre. Està descartat un recanvi de Mas per part d’Oriol Pujol, de qui hi ha unanimitat respecte que els seus grans problemes judicials augmentaran. Per tant, també està fora de joc, temporal o definitiu, Jordi Pujol.

En l’horitzó aparentment llunyà apareix Lluís Recorder com a única solució. Però ara és d’impossible acceptació pels “talibans” forts a les dues cúpules de CDC. Tanmateix tot va molt de pressa.

Hi ha el convenciment que una coalició amb ERC imposaria una gran pèrdua de càrrecs a UDC, en primer terme la presidència del Parlament. També hi ha por que ERC prefereixi donar només suport extern, com feia el PP, perquè hi ha qüestions bàsiques en les que literalment no pot transigir, com que continuï l’entesa entre CiU i PP a Diputacions i Ajuntaments, alguns grans, com Badalona.

Terror per les comissions parlamentàries
A CiU, la por esdevé terror davant el probable restabliment de les dues comissions parlamentàries d’investigació, una sobre Sanitat i l’altra respecte a les Caixes. Ara cap grup parlamentari seria capaç d’oposar-se a la seva recreació, després que la seva breu existència, en l’anterior parlament, decaigués, és a dir desaparegués amb la dissolució. La seva mera existència va influir molt en CiU a favor de dissoldre el Parlament. CiU estava esverada.

En el terreny sanitari, i com s’exposarà, hi ha la confirmació del poder absolut que avui gaudeix, a CDC, Jaume Aubia, president de fet del Col·legi de Metges de Barcelona. Aubia ha imposat dos candidats a la substitució de Boi Ruiz: Josep M. Piqué i Miquel Vilardell. Hi ha el convenciment que Mas-Colell deixarà la conselleria, mentre que l’alcalde Xavier Trias veu la realitat del desastre electoral i voldria canvis seriosos.

Finalment i òbviament, hi ha una gran revolta per part dels que esperaven ser diputats i s’està covant la dels que, en cas de coalició, perdrien la seva feina a la Generalitat. Això darrer, com gairebé tot, no va de poesia patriòtica, sinó de prosa alimentària.

Xarxa clientelar de moltes de desenes de milers
Fonts periodístiques van estimar que a la Generalitat hi hauria unes vint mil (20.000) persones que hi han accedit i hi cobren per raons polítiques. Són assessors, contractats i tot el que es vulgui. No compto els altres milers (segur que molts més) que depenen de subvencions o d’empreses que guanyen concursos sense abans haver tingut mai massa por que els guanyi cap concorrent, si n’hi ha.

Aquesta xarxa de clientelisme pur i dur és imprescindible per entendre l’exercici real del poder per part de CiU. Mas la volia incrementar i ara ho té molt difícil. En tot cas, es resistirà a reduir-la com un gat potes enlaire. Això és així, altrament podria resultar incomprensible que Germà Gordó fos l’home més poderós de la Generalitat, després de Mas. Finalment, haig de dir que les meves fonts són només de CiU, molt particularment de CDC.

Mas entendrà el que passa?
La reunió d’avui de l’executiva de CDC, que es va endarrerir, ha estat tensa. Una font que hi pertany m’ha dit: “Esperem que Mas hagi pres consciència de la gravetat de la situació. Ahir no n’era conscient. Estava obsessionat a destacar que el PSC havia perdut escons, com si això fos el més important. A través de Francesc Homs, aquesta és la línia informativa que ha imposat a TV3, en un grau que pot generar un efecte antagònic. És una roda de molí massa gran per poder ser empassada. Mas no vol veure que avui parlar dels altres partits, des de CDC, o des de TV3, que ve a ser el mateix, és afavorir-los. Curiosament, respecte a Ciutadans i la CUP fan el contrari: procuren no citar-los. Com si no encarnessin dues novetats diferents, però ambdues importants”.

Diverses fonts em digueren que mai les tensions entre CDC i UDC havien arribat a ser tan fortes, compartides per les militàncies d’ambdós partits i presents arreu de Catalunya. “Avui semblem dos partits antagònics i no veig com això es pot arreglar”, digué una font, afegint-hi: “És un drama que s’ha anat covant des de fa temps, que es va disparar en els darrers dies i que està desfermat. No veig manera de deturar-lo. És una ‘contradictio in terminis’, com un cercle quadrat. Ja afecta a tot. Amb Mas present és irresoluble”.

Les cares i silencis de Mas i De Gispert
Moltes fonts destaquen que diumenge Duran no prengués la paraula, indicant que, si ho hagués fet, hagués estat xiulat pels concentrats davant l’Hotel Majestic. “Ningú no ho hagués pogut impedir, mentre l’oposició n’hauria tret un profit ben fàcil. Però tapar-ho tampoc no suprimeix el problema”, digué una font.

Em destaquen les cares de Duran i de De Gispert. Diuen que “ho expressaven tot” i que “en privat encara eren més severes”. Duran no suporta que es suprimeixi tota política de negociació realista amb el govern central, amb la conseqüent pèrdua de la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors. De Gispert es desfaria a trossos si deixés la presidència del Parlament després de només dos anys. De Gispert recorda que és un càrrec que ERC sempre ha exigit, tant si no estava en el govern (primera legislatura, amb Heribert Barrera) o bé hi estès, cas amb el Tripartit respecte a Ernest Benach.

Mas, manual de “com fer-se enemics”
Una de les fonts més importants de CiU em diu: “Mas va fotre fora tots els dirigents històrics de CDC, trencant amb un equilibri de visions més o menys concurrents que sempre havien existit dins el partit. Cal recordar que CDC va néixer com un front, amb UDC integrada en el seu si, en tant que partit, no pas obrant com a persones individuals”.

La mateixa font afegeix: “Anys més tard el propi Miquel Roca va dir formalment a Duran, en l’antic despatx d’aquest, en front del local de CDC, després de trucar-lo instants abans per telèfon, que CDC estava disposada a adoptar com a nom el d’UCD i declarar-se democratacristiana. Però tot va resultar ser no res. Les nafres de UDC són infinites. Ara Mas ha fet el negoci de Robert amb les cabres. És intolerable que no dimiteixi. Si no ho fa se l’haurà de fer dimitir, causant així encara més mal al partit, que ja és dir. No oblidem que Mas realment només compta amb Germà Gordó (que fins ara mai no havia tingut mai cap càrrec electe) i Francesc Homs, que sempre ha estat un histriònic. Els ‘talibans’ l’han recolzat com un instrument que els hi ha estat molt útil. Però fins fa quatre dies el criticaven més que no pas el lloaven. Mas no ha estat com el títol del llibre de Dale Carnegie (‘Com fer-se amics i influir en la gent’) sinó un manual de com fer-se enemics i generar rebuig”.

Una altra font em digué: “Mas sempre ha tingut molt d’autista. Comunica malament fins i tot amb les persones més properes. Mai no li he vist sentiments d’humanitat, excepte envers la seva família. Ara hi ha cua per recordar-ho, acreditant-ho amb anècdotes que fan escruixir. Pujol no era així. Podia ser més o menys sincer, però guardava les formes. Mas obra ineducadament amb la major naturalitat del món. Els seus valors no són els que, per sort, dominen en la societat. És gèlid”.

Duran, considerant el trencament
Una font de CDC, la més alta a què he tingut accés, em va dir textualment: “Duran Lleida està amenaçant amb el trencament de CiU. Algunes vegades ja ho havia insinuat, però mai com ara. Et prego que ho donis ponderadament, com fas. Personalment crec que avui no passarà res, però estic convençut que Duran es sumaria amb entusiasme a qualsevol operació, interna a CDC, o externa, que permetés liquidar del tot Mas. D’això en tinc una certesa absoluta, perquè parlo amb Duran i amb persones de la seva més gran confiança. En algun moment Mas ho pot sospitar, per això va fer sortir Duran, junt amb De Gispert, al costat seu al balcó de l’Hotel Majestic. Però tot seguit Mas va recuperar el seu discurs maximalista. Em consta que això encara va irritar més Duran, que hagués preferit estar allunyat, fins i tot més lluny que l’arraconat Oriol Pujol, amb qui Duran gairebé ni es saluda”.

Fins i tot quan la coalició CiU hauria de tenir, com a mínim, una aparença de reflexió, avui (dilluns) es produí un altre incident acreditatiu del desgavell. Resulta que a RAC-1 (del Grup Godó, o sigui que ningú els pressionava en res) hi va haver un programa on hi participaven Pilar Rahola i Oriol Pujol. La primera, membre de l’exèrcit mediàtic de CDC, va donar quatre raons per les pèrdues electorals de Mas. Tres eren banals i degudament envernissades.

La quarta consistia en el paper negatiu de Duran, en contradir o aigualir sovint el que havia afirmat Artur Mas feia poc, durant la campanya. El locutor li va preguntar a Oriol Pujol si hi estava d’acord. Aquest va respondre que sí. Vaja, que a Duran no li falten raons per enviar CDC a fer punyetes. Aviat el que li faltarà serà dignitat si continua tolerant-ho.

Coneixement electoral de Duran Lleida
En tots els processos electorals Duran sol ser el primer ben informat, perquè té un sistema de projecció a partir de les primeres paperetes comptades en un considerable nombre de col·legis, triats de manera que es va afinant després dels comicis. Ho fan, en un grau més o menys alt (i més o menys costós) tots els grans partits, així com l’Estat, que ho encarrega a una gran empresa, molt seriosa. La podria citar, però no ho faig perquè mai no cremo fonts.

Ahir alguns tinguérem estimacions molt fiables. En el meu cas, fou gràcies a una d’aquestes projeccions. Vaig trobar per primera vegada l’estimació de 50 escons per a CiU. Molt possiblement a CiU el primer i millor assabentat fou Duran. Va saltar enèrgicament. No en dono detalls perquè tampoc no vull cremar cap font.

Creient-se les seves pròpies mentides
Durant algun temps Mas es resistí a creure-ho, malgrat que les seves darreres i immorals malifetes –instrumentades per ‘La Vanguardia’– mostraven fa dies que el seu optimisme aparent era una enganyifa, potser no massa lluny del deliri. Segur que, també, en algun grau, Mas es creia, o ho feia veure, les seves pròpies mentides. Encara estem immersos en aquest tipus de manipulació, amb la monstruosa TV3 destacant, més que res, que el més important fou que el PSC va perdre vot. Algú ho nega? Tan bàsic és avui? Tanmateix, és un tema que ja tractaré. Però de moment n’hi ha un altre més urgent. Resulta que el grau real de ingovernabilitat amb el futur parlament pot ser altíssim. Els Cassandra barats i immorals com Mas solen presentar els desastres que ells creen com una cosa en la qual no hi tenen culpa. Ase qui s’ho cregui. Si la ingovernabilitat mereixés un premi Mas se’n declararia autor. Però com el 25-N ha demostrat, això no va així. Mas ja donarà la culpa a algú altre. La seva heroïcitat només és verbal.

La Generalitat no té ni cinc de calaix
D’entrada cal exposar els plans reals d’Artur Mas, en els quals certament i òbviament no hi ha la creació d’un Estat ni la independència, perquè senzillament són impossibles i avui ni somiables. Pel que fa al llarg termini, com va escriure John M. Keynes, tots estarem morts. Hi afegeixo que, amb les retallades sanitàries de Mas, la mort a llarg termini pot esdevenir, per a molts milers de catalans, un fet només de mig termini.

Malgrat les immenses retallades, les pitjors de tot l’Estat, en el termini imminent, Mas no té diners, peles, ‘parné’ que diuen els gitanos o ‘sous’, que diuen a Perpinyà.

I els salaris de desembre?
Com ho farà Mas per pagar els salaris de desembre? Pensava que obtenint una majoria absoluta, així com reiterant la demagògia opiàcia de l’estatisme o de l’independentisme ja n’hi hauria prou. Eventualment ho amaniria de clams contra “Madrit”, contra els partits catalans no independentistes i amb l’ajut dels Mossos d’ Esquadra.

Felip Puig va pintorescament dibuixar (o desdibuixar) els Mossos com si fossin (i no ho són) uns escamots capaços d’oblidar la seva obligació d’aplicar tot el dret vigent, per sort, per moltíssima sort. Ai, Déu meu, quines invocacions subliminals que hi ha al desastrós i fallidíssim sis d’octubre del 1934.

En tot cas, no hi ha pela. Els mercats no volen donar-ne més a Catalunya i no hi ha vaques catalanes que puguin continuar sent munyides. Només els hi queda “Madrit”, que, atès que els imperatius manen, tornaria a ser Madrid. Però l’ós i l’arboç (‘madroño’, allí) n’estan farts. Ambdós faran el que els digui un gallec de nom Mariano Rajoy, que sap el que diu Mas, dia rere dia.

Rajoy, Heribert Barrera i Josep Benet
Com a tothom, a Rajoy no li agrada “fer de banyut i pagar el beure”, sigui quina sigui la injustícia genèrica del model de finançament, en el qual, com diuen els anglosaxons, el jurat continua estant reunit, o, millor dit, ni ha començat a reunir-se. No hi ha cap dubte que el finançament ha de ser reformat. Les solucions alemanyes són bones i haurien de ser ben assumibles.

Els meus enyorats amics, que no eren del PP ni de “Madrit”, Heribert Barrera i Josep Benet es van morir creient, des de feia anys, que era més urgent resoldre el tema del finançament que no pas ho havia estat redactar un nou Estatut, com imposà Pasqual Maragall. També creien que abans s’havia de reformar la Constitució espanyola, cosa que, dic jo, implica un acord al Parlament espanyol, amb un munt de diàleg previ.

Mas no pot fer avançar els seus plans
He apuntat diverses vegades, sense tenir temps de poder escriure’n, que Mas encarna una voluntat d’assolir un règim populista, amb forta olor de corrupció, com els de les presidències de l’APRA al Perú i del primer PRI a Mèxic. Per això, li cal considerar una xarxa paral·lela a l’administració amb sectors que usin diners, amb els quals hi hauria una relació biunívoca, de donar i arreplegar.

No és res d’original, ni res que no hagi explicat en els seus llibres el professor Alejandro Nieto. Vindria a fer més grossa una pilota que sovint origina gran titulars periodístics, però no pas a ‘La Vanguardia’. Tanmateix, el seu director, José Antich, quan era redactor d’‘El País’, en va publicar el 1990 un article molt afinat i interessant relatiu a la Generalitat pujolista de llavors. La sensació és que res no ha millorat i molt podia encara empitjorar.

El paper dels clans sanitaris seria clau. Sempre s’ha de tenir present que és la partida més important del pressupost de la Generalitat. Les mosques prefereixen una piscina plena de mel a només un platet A aquest respecte, cal destacar el resultat final de la gestió sanitària encomanada per Mas a Boi Ruiz i el ja caigut, en un molt peculiar combat, esdevingut judicial, Josep Prat.

Boi Ruiz no pot continuar
Malgrat desitjar-ho, Ruiz no pot continuar. Encara que sembli de bojos, Mas està molt satisfet amb la destrossa feta per Ruiz de la sanitat pública pura. Però resulta que Ruiz ha estat tan destraler que també s’està carregant una bona part de la sanitat concertada privada, o municipal o comarcal, d’ús públic i ara dominada per CiU. Hi ha hospitals que han hagut de deixar de pagar les quotes de la Seguretat Social, si bé proveïdors sanitaris més propers a CDC van bé com sempre.

Mentre aquesta generalització de desastre s’ha anat produint, Mas ha optat per un nou assessor àulic de fet en sanitat, i en la més pura opacitat. No és cap nou arribat. Es tracta de Jaume Aubia, persona ja considerada en aquest diari digital com l’encarnació de “la CDC dels negocis”. Suplirà una funció que duia a terme Josep Prat.

Els dos proposats com futurs consellers de Salut per Aubia són Josep M. Piqué i Miquel Vilardell. El primer és l’inicialment preferit per Aubia, que és una peça clau en la privatització de l’Hospital Clínic de Barcelona, per la seva ambició i per la seva relació amb Qatar i amb els emirats del Golf Pèrsic. Però la complicació del tema de la privatització del Clínic fa que avui l’hagi passat al davant el candidat Vilardell. En efecte, per ara, costa de creure que ERC gosés recolzar una mesura tan antisocial com la privatització del Clínic. El PP no pot fer-ho, perquè ajudaria CiU.

Per tant, queda com a candidat millor situat Miquel Vilardell, que va ser i potser és votant del PSC. També és president ‘de jure’ del Col·legi Oficial de Metges, si bé aquest el domina de cap a peus Jaume Aubia.

Novament tornem a formulacions medievals i a esquemes de poder erràtics, esfilagarsats i gens moderns. Tampoc en això no hi ha cap canvi.

Alfons Quintà

eldebat.cat (26.11.2012)

Sé el primero en comentar en «A CDC tot està molt malament i empitjorarà»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »