El subfinançament de la Catalunya social

L’estat del benestar a Catalunya ha estat i continua estant molt poc finançat, una característica que comparteix amb l’estat del benestar espanyol. Tal subfinançament es tradueix, entre altres indicadors, en el baix percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l’estat del benestar. Així, el 2007, a l’inici de la crisi, només un 8,23% de la població adulta que vivia a Catalunya, i el 10,26% de la que vivia a Espanya, treballava en aquests serveis, uns percentatges molt inferiors a la mitjana de la UE-15 -que és del 15,01%-, i molt, molt per sota de Suècia -el 23,75%-. Gairebé un suec de cada quatre treballava en aquests serveis de l’estat del benestar -a Espanya, només un de cada deu, i a Catalunya ni tan sols arribava a ser un de cada deu.

El subfinançament de l’estat del benestar s’està accentuant d’una manera encara més marcada amb les grans retallades que s’estan duent a terme. Les explicacions que s’han donat per aquest subfinançament són diverses. Una de les més comunes és que Espanya i Catalunya són pobres i, per tant, és lògic que el seu estat del benestar estigui subfinançat. Aquesta hipòtesi no se sosté. Espanya i Catalunya es gasten en el seu estat del benestar molt menys del que els correspondria pel seu nivell de desenvolupament econòmic. Així, el PIB per càpita el 2007 representava a Espanya el 94% de la mitjana de la UE-15, mentre que la seva despesa pública social per càpita era només el 74% de la mitjana de despesa pública social per càpita de la UE-15. Si hagués estat el 94% (com ho era el seu PIB per càpita), Espanya s’hauria gastat 66.000 milions d’euros més del que es gastava. La situació és fins i tot pitjor a Catalunya, ja que el PIB per càpita representava el 110% de la mitjana de la UE-15 i, no obstant això, la seva despesa pública social per càpita era només el 73,3% de la mitjana de la UE-15. Si hagués estat el 110%, Catalunya s’hauria gastat 19.600 milions d’euros més del que es gastava en el seu estat del benestar. Aquesta és la mesura del seu dèficit social. No es pot assumir, per tant, que l’enorme subfinançament de l’estat del benestar català sigui a causa de la seva inexistent pobresa. Tant Espanya com Catalunya compten amb els recursos per tenir un estat del benestar molt més desenvolupat del que tenen. I, de nou, la situació està empitjorant encara més amb les retallades.

Un altre argument que s’ha utilitzat, sobretot a Catalunya, per explicar el seu enorme dèficit social és el dèficit fiscal, és a dir, l’excessiva aportació que la població que viu a Catalunya fa a l’estat central espanyol, que es calcula que és el 8% del seu PIB. No cal dir que aquest dèficit fiscal contribueix al dèficit social. Però el dèficit social és molt més gran que el dèficit fiscal. Catalunya, que el 2007 es gastava 5.475 upcs (la moneda estandarditzada per poder comparar el poder de compra entre països de diferent nivell de vida) per habitant en el seu estat de benestar, hauria de gastar pel nivell de riquesa que té 8.210 upc per habitant. Assumint que tot el dèficit fiscal es recuperés i que s’assignés a la despesa social en el mateix percentatge que ara, la quantitat que aquesta Catalunya sense dèficit fiscal es gastaria seria de 6.236 upc, la qual cosa és una correcció important, però encara molt distant del que ens hauríem de gastar (8.210 upc) segons el nivell de riquesa que tenim.

El dèficit social a Catalunya, per tant, es deu també a altres raons, entre les quals la més important és la política fiscal summament regressiva que existeix a Catalunya (i a Espanya), una política que els successius governs catalans (i espanyols) han dut a terme i que fins i tot ha empitjorat ara amb la crisi. Per exemple, durant la bombolla immobiliària es van fer retallades de la càrrega impositiva, resultat de la reforma tributària del 2006 (aprovada pel PSOE i CiU), que va significar una pèrdua d’ingressos a l’Estat de 19.540 milions d’euros, una baixada d’impostos que va beneficiar sobretot les rendes del capital i les persones de rendes superiors.

I quan la crisi va començar, en lloc de revertir aquella reducció d’impostos es va retallar la despesa pública social. Així, es van congelar les pensions per aconseguir 1.200 milions d’euros, quan es podrien haver obtingut 2.100 milions si s’hagués mantingut l’impost de patrimoni (eliminat amb el suport de PSOE i CiU), o cancel·lat les retallades de l’impost de successions, 2.552.000 d’euros (aprovats per CiU i PP), i així un llarg etcètera. Aquests són indicadors que la causa més important del subdesenvolupament ha estat el domini que les forces conservadores i les seves polítiques (a les quals la socialdemocràcia s’ha adaptat amb excessiva facilitat) han tingut sobre els seus estats.

En relació a la futura Catalunya independent, si és que aquesta independència acaba tenint lloc, cal dir que el dèficit social es reduiria o no depenent de qui la governés. Per cert, el País Basc, que ha estat governat per les forces conservadores durant la major part del seu període democràtic, té un PIB per càpita que era el 122% de la mitjana de la UE-15, i tot i això (i tot i tenir el pacte fiscal que el govern de CiU ha proposat), la despesa pública social era només el 73% de la mitjana de la UE-15. En vista d’aquestes dades, sembla lògic concloure que ni l’eliminació del dèficit fiscal ni l’aprovació del pacte fiscal resoldran, per si sols, tal enorme dèficit social de Catalunya. Dependrà de la sensibilitat social del partit que la governi.

Vicenç Navarro, Ara, 17-10-2012

Sé el primero en comentar en «El subfinançament de la Catalunya social»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »