Cap a una guerra civil?

El dia que es presentaven les consultes sobiranistes a Barcelona, el 29 de novembre del 2009, en un acte al Cente Internacional de Convencions al costat del Fòrum, se’m va acostar un recent Premi Nacional, guardó que atorga el Govern català, i em va dir a cau d’orella: «suposo que veus que anem cap a una Guerra Civil».

Esfereït pel comentari, vaig voler aclarir si es referia a una guerra de Catalunya contra Espanya o entre catalans. La resposta encara em va deixar més trasbalsat perquè es referia a una guerra entre catalans, però que «la independència bé val una guerra civil».

En aquest agost preelectoral va ser la consellera Geli la primera en advertir sobre una «fractura nacional«. El passat 24 d’agost, en una entrevista a TV3, va afirmar que «estic profundament preocupada perquè crec que hem de fer prevenció d’una fractura nacional i social» després que»l’independentisme ha sortit de l’armari».

Just uns dies després, el 25, el president Montilla també s’afegia a la temença. «Ara no hi ha una fractura nacional, però el risc existeix, com el d’una fracura nacional» tot i que els socialisets quan parlen de «nacional» no se mai si es refereixen a Catalunya o a Espanya.

I si és veritat?. A l’e-notícia sobre «Cataluña independiente de una puta vez», una entrada al seu bloc d’Arturo Pérez Reverte, em va cridar l’atenció un comentari del passat 21 d’agost de ‘Galaicoman, de Barcelona, crec que un dels comentaristes més assidus de l’anomenat sector espanyolista de l’e-notícies juntament amb Kropotkin, que té el rècord de comentaris

«Yo no sé qué harán los tanques -deia-, pero lo que sí está claro es que eso de que «los charnegos que no traguen, a la frontera o que se jodan… pues no. La independencia sería una guerra civil entre catalanes de soca-rel y los que no lo son. No tragamos, no».

L’independentisme ha crescut molt en els últims anys, pero el sondeig més fiable són sempre les eleccions al Parlament i dels 135 diputats al Parlament n’hi ha més de la meitat que no són independentistes.

Actualment els 37 del PSC, els 14 del PPC i els 3 de Ciutadans, però també la major part d’ICV-EUiA i una bona part de CiU, sobretot d’Unió.  No veig, per exemple, la número dos de CiU, Joana Orega, votant a favor de la independència. Ella mateixa ho ha dit.

Al cap i a la fi, la insistència de Reagrupament o Solidaritat Catalana -de fet és l’única cosa en la que es posen d’acord- a favor d’una declaració unilateral d’independència des del Parlament en comptes d’un referèndum d’autodeterminació és perquè és més fàcil la primera opció que la segona.

El Québec, sense anar més lluny, n’ha perdut dos: el 1980 i el 1995. Com va recordar Felip Puig el passat 18 d’agost a ‘Els Matins d’estiu’: «porta 40 anys fent referèndums i perdent-los tots».

Però ho acceptarien una independència unilateral entre tres i quatre milions de catalans que hi estan en contra?. Personalment, sóc dels que penso que la independència no val ni un sol tret. Entre d’altres raons erquè la propera guerra que perdem els catalans -i gairebé les hem perdut totes des de Jaume I- serà l’última.

Xavier Rius

e-notícies-la punteta (6.10.2010)