La política lingüística aplicada a Catalunya pels diferents governs nacionalistes, i molt especialment des de què va arribà el govern anomenat d’entesa de progrés (estem gaudint – o potser patint –la segona versió, allò que se’n diu revisada i augmentada), ha anat per davant de la llei. De fet, gairebé sempre ha anat en contra de la llei.
L’exemple que dóna l’actual Govern de la Generalitat, amb el líder socialista José Montilla al cap davant, és paradigmàtic: malgrat el dret reconegut per diverses sentències i demanat al carrer per milers de ciutadans, la voluntat ferma dels nacionalistes – que potser tinguin molt d’entesa però no pas gaire de progrés – és negar un cop més la possibilitat d’escollir, marcant la casella corresponent, la llengua oficial que ha de ser vehicular del primer ensenyament dels nens catalans, ja sigui el català o el castellà, en funció de llur llengua materna.
El Vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, acaba de dir a l’Ecuador que Catalunya és un exemple de convivència lingüística i que la diversitat lingüística és una riquesa a preservar i “no pot acceptar cap procés d’homogeneïtzació”, perquè la unificació lingüística “empobreix”. Hi estic d’acord.
Però el Govern del qual n’és Vicepresident no aplica ben bé aquests criteris. D’una banda, malgrat la Llei de Política Lingüística vigent, en un aspecte fonamental de l’aplicació d’aquesta política, com ho és l’ensenyament, el Govern de la Generalitat està aplicant el més homogeneïtzador dels procediments: la immersió lingüística obligatòria, negant els pares el dret a escollir en les etapes infantil i primària en quina llengua oficial volen escolaritzar els seus fills.
D’altra banda, el senyor Carod-Rovira, tanmateix que tot el Govern del senyor Montilla, segueix parlant del català com a “llengua pròpia de Catalunya” i vol imposar-la com a “llengua comuna de Catalunya”. A Catalunya, malgrat els nacionalistes catalans (PSC inclòs), hi ha dues llengües que són comunes per a la pràctica totalitat dels ciutadans.
El més curiós, ho sabem prou, és que els mateixos polítics amb poltrona que volen imposar la immersió a totes les franges de l’ensenyament obligatori, peti qui peti, se’n cuiden mol de fer el mateix amb els seus fills. Només cal veure el President Montilla que, com la majoria dels seus companys de fatigues, prefereix la línia privada del Col·legi Alemany abans que l’ensenyament públic que cerca la cohesió per la via de la immersió.
Jo també vull que tots els nens catalans acabin l’ensenyament obligatori dominant al menys tres llengües: català, castellà i anglès. I segueixo defensant que són les persones qui tenen drets, no pas les llengües. I alguns d’aquests drets es neguen, reiteradament, per qui té l’obligació de tutelar-los: el Govern de la Generalitat.
Matías Alonso, Secretari de Comunicació de Ciutadans – Partido de la Ciudadanía
eldebat.cat (18.03.2009)
Sé el primero en comentar en «Llengües i drets»