“S’ha instrumentalitzat políticament la ‘crosta'”

Joan FerranJoan Ferran, diputat socialista i autor de 'Maleïda Crosta'

J. Del Moral.- Un any després d’haver encunyat el concepte de crosta nacionalista per als mitjans públics de la Generalitat en una entrevista a El Periódico, Joan Ferran Serafini (Barcelona, 1951), diputat socialista, ha decidit amortitzar el rebombori mediàtic del polèmic titular amb la publicació de Maleïda crosta (Columna), una novel·la que transita entre la realitat i la ficció i que guarda una estreta i fefaent vinculació amb la vida parlamentària catalana. Al llibre hi apareixen dos personatges, una jove idealista amb vocació transformadora, i un polític que també havia estat revolucionari però que s’ha acomodat en la complaent vida institucional. Tots dos són Joan Ferran.

Aquest llibre té vocació pedagògica, serveix per jutificar el sou dels parlamentaris o explicar plausiblement què és la crosta? Quin és l'objectiu?
Al llibre, hi ha vàries històries en una de sola. A banda de la trama, hi ha un parell d’arguments de fons: el contrast entre una persona que és un polític professional, un producte de l’establishment, i un altre que forma part de l’àmbit acadèmic, del carrer. Per tant, es recrea la contraposició entre la Catalunya oficial i les pulsions de la Catalunya real. També en aquest sentit, la història vol passar comptes sobre el fet que es beatifica els polítics que formen part de l’engranatge oficial i sovint s’oblida els milers de ciutadans anònims que han lluitat per uns ideals. Finalment, hi ha un contrast entre una persona de 50 anys que ha viscut el maig del 68 i la vida quotidiana d’una noia jove que ha interioritzat la revolució cultural sense ser-ne conscient.

Quin d’aquests personatges és Joan Ferran?

Cap.

En quin s’emmiralla?

Potser sóc una síntesi de tots dos. Suposa un equilibri entre el que és possible i el que a mi m’agradaria que fos.

El llibre distingeix també entre dos tipus de vida, de problemes: els del comú dels mortals i els de la classe política.
Sí, cal eliminar aquesta aurèola dels polítics, perquè són iguals que qualsevol persona en una empresa. El polític també té sentiments, és rancuniós, generós, desprès… No es pot generalitzar.

" Els polítics són iguals que qualsevol persona"

Però convindrà que els problemes que afecten el ciutadà de “a peu” no són els mateixos que els dels parlamentaris, llegeixi’s dificultats per arribar a final de mes, atur, etc.
Un polític està sotmès a les urnes. Però és cert que a la majoria dels ciutadans, la qüestió del finançament els interessa el justet, el que els preocupa és la crisi. I el llibre també reflecteix aquesta diferència.

La política és l’art del possible?

Sí, si té un objectiu estratègic a mitjà o llarg termini. Si no, no parlaríem de política sinó d’utopia.

La trama es fa ressò també d’una certa desafecció dels ciutadans envers la política que té com a màxima expressió un abstencionisme conscient promogut per Maragall o Barrera…
Hi ha sociòlegs que analitzen l’abstenció conscient en base a l’oferta del sistema democràtic, no al sistema en sí, és a dir, no es deixa d’anar a votar, sinó que es vota en blanc, que és com dir “res del que m’estan dient els polítics em convenç”.

Com es pot pal·liar aquest desafecte?

Amb reformes i renovacions internes als partits. I hi afegira un seguit de tòpics: parlar de les coses amb la gent, definir les diferències entre uns partits i els altres, i això requereix nitidesa en el projecte polític dels partits, no només criteris demoscòpics.

Entre línies, podem llegir una crida al vot útil al llibre?
Sí, perquè l’abstenció en el vot és una regressió i suposa un auge dels populismes, que són reaccionaris i de dretes. És el cas de Berlusconi.

"Al llibre, es fa una crida al vot útil"

Troba que a Catalunya es practica “micropolítica d’espardenya i de tele local”?
En alguns àmbits, sí.

En quins?

En partits nacionalistes i pel que fa alguns elements comunicatius i mediàtics. No en tots, afortunadament.

La protagonista afirma que els nacionalistes són “resistents acomplexats”. Ho creu així?
No amb tanta contundència. Però sí que crec que definir-se en funció d’altres és poc creatiu i poc estimulant. I els nacionalistes es defineixen en base a altres nacionalistes.

Què és l’Elogi de la traïció per a Joan Ferran, o dit d’una altra manera, la traïció és inherent al poder?
Això és el que afirmen els autors d’aquest llibre. Jo crec que no és necessàriament inherent al poder, però sovint hi ha estat molt vinculada, com prova la història.

L’argument emocional de llibre, en què el portaveu parlamentari desencadena les passions més baixes, o més altes -no acaba de defenir-se- d’una jove estudiant, suposa un retrat il·lustratiu de l’eròtica del poder?
Potser sí.

En el terreny més de l’anècdota, el llibre explica l’atracció cap a Nebrera del seus adversaris polítics… No és una frivolitat?
Montserrat Nebrera genera comentaris entre varis diputats, és cert, però com ho podria fer qualsevol professional en una empresa o una professora d’institut cap als seus alumnes.

"Montserrat Nebrera genera comentaris entre varis diputats"

De vegades la política incorre en el hoologanisme i hem de presenciar a l’hemiscicle escenes més pròpies de pati d’escola.
A Catalunya, hi ha poc hooliganisme, però hi ha molta passió, perquè la política aglutina elements altament competitius. La retòrica o la brillantor comporten una competició ferotge. Hi ha poques coses més competitives que la política. La vanitat en l’àmbit polític és molt exagerada.

"La vanitat en l’àmbit polític és molt exagerada"

Això és autocrítica?
De vegades espanta com els afers polítics afecten l’ego d’algunes persones. Hi ha qui interpreta com una cosa personal, per exemple, una resposta parlamentària.
 
Parlem de la “crosta”. El desembre del 2006, Joan Ferran va obrir la caixa dels trons quan va encunyar el concepte de “crosta nacionalista”. Se’n penedeix a dia d’avui?

Sí, pels que s’ho van prendre de manera pejorativa, perquè la voluntat era figurativa. I no, perquè va posar sobre la taula un debat.

Al llibre, s’estableix un paral·lelisme entre la paraula “crosta” i el conservadorisme…

Sí, abans i durant la Segona República, la paraula “crosta” feia referència a una actitud “reaccionària”. Per tant, he fet una actualització d’un mot que ja existia fa 90 anys.

Ha estat una “actualització” premeditada?

No. Un titular va desfermar la polèmica.

Ha trobat a faltar, des del desembre del 2006 fins a la publicació del llibre, que els mitjans, els periodistes, el permetin explicar-se sobre la "crosta"?
Al començament, vaig trobar una actitud molt bel·ligerant. Ara, hi ha una recepció diferent perquè s’ha comprès, sobretot amb la posada en circulació del llibre.

S’ha instrumentalitzat la "crosta", en el sentit que serveix de retret mutu entre nacionalistes i socialistes?

Sí, va servir d’argumentari a CiU a la darrera comissió de control de la CCMA i és un error perquè vol dir que no han entès res. No és cert que jo vulgui desnacionalitzar els mitjans públics. Només denuncio que hi ha el mateix quadre de comandament des de fa molts anys i que, pel que fa al discurs, han sedimentat una cosmovisió i un seguit d’estereotips que, per inèrcia, continuen. Els mitjans públics han de ser nacionals, no nacionalistes.

Quina és la diferència entre Antoni Bassas i Neus Bonet?
A Neus Bonet la conec poc. Tots dos són bons professionals i no els puc ni els vull comparar. Tots dos han de saber acceptar la crítica i l’elogi quan treballen en un mitjà públic.

Per què el protagonista es diu Manuel i no Manel?

No hi havia pensat.

Gràcies.

Igualment.

eldebat.cat (28.01.2009)

Sé el primero en comentar en «“S’ha instrumentalitzat políticament la ‘crosta'”»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »