Tot i que, ara, el neguit principal és mirar de sortir de la misèria que ens té el peu al coll, voldria exposar un dubte que també preocupa. I és que moltes opinions solvents apunten el fet que l´idioma català col · loquial es troba en perill de caure en coma.
Justament ara que s´utilitza més que mai, el català col · loquial ha perdut la força interior característica d´un idioma viu i ha desembocat en un llenguatge adulterat, híbrid i decadent, dialectal subsidiari del castellà. Ja no es parla un català original sinó una mena de castellà traduït sense futur ni vida pròpia.
I, no obstant això, l´idioma català no s´havia perdut mai, sinó que, molt al contrari, havia crescut i s´havia actualitzat constantment. Anava enriquint-se amb expressions originals i modismes propis, fruit de la utilització espontània de la llengua per part del poble, vitalitat que es constatava en el teatre, la literatura i en els mitjans en català.
Ara ja tothom pot usar el català col · loquial a tots els nivells, però, en bona part i en una franja molt important de la població, es parla català perquè cal, o "perquè toca". Però per a molts és una llengua imposada, una llengua postissa i apresa sense cap ajut pràctic. Així, molta gent continua pensant en castellà i traduint-lo literalment al català, paraula per paraula. El resultat és pintoresc: és castellà amb mots catalans. No és que el català adopti tal o qual castellanisme que podria enriquir l´idioma, com ha passat sempre arreu amb l´homologació de barbarismes, sinó que ha brotat un llenguatge bord que, malauradament, s´està acceptant mansament i es consolida.
En altres temps tots rèiem quan Josep Pla ridiculitzava els catalans que a Madrid deien coses com "esto es soñar tortillas". Ara no fa gràcia, sinó molta pena, constatar que això de "soñar tortillas" en versió inversa és una expressió habitual (i molt llastimosament a la ràdio, a la televisió i als mitjans escrits).
Em pregunto si no hauria estat millor, per la vitalitat i la riquesa de la llengua, suggerir en comptes d´exigir-ne l´ús. Això sí, ajudant-ho amb una edició de manuals de conversa, diccionaris de butxaca gratuïts… i deixant que la usés lliurement tothom qui volgués, quan i allà on li podria plaure. Amb tota mena de proteccions en la divulgació de l´idioma però sense coacció ni imposició, és a dir, amb una immersió lingüística assistida, no pas forçada.
Albert Mallofré
La Vanguardia-Cartas al Director (21.10.2008)
Sé el primero en comentar en «Un castellà en català»