“En la campanya d’Obama hi sonen eslògans totalment buits…”

Noam Chomsky"En la campanya d’Obama hi sonen eslògans totalment buits i McCain és un exemple de propaganda molt efectiva"
Entrevista amb Chomsky per Vicenç Navarro
R.T.
Parlem dels Estats Units i de la seva llibertat d’expressió. És sorprenent que vostè, un dels intel·lectuals americans més prestigiosos arreu del món, estigui discriminat en els mitjans de comunicació del seu país. I, fins i tot, que ho estigui pels intel·lectuals d’esquerra de l’establishment liberal.

l els intel·lectuals de l’esquerra de l’establishment liberal són –i no solament als EUA– els típics guardians dels límits: fins aquí podem arribar, però no anirem ni un mil·límetre més enllà. De fet, és aterridor pensar que algú pugui anar un mil·límetre més enllà. Això s’estén també als principals mitjans de comunicació. Val a dir que els EUA són un país molt lliure: de fet, són el país més lliure del món. No crec pas que la llibertat d’expressió, per exemple, estigui tan protegida enlloc del món com ho està aquí. És, però, una societat molt dirigida, una societat que es gestiona com un negoci, dirigit amb molta cura, amb estrictes requisits doctrinals, dels quals no es tolera cap desviació: seria massa perillós permetre que es debatessin alguns temes en concret i permetre qualsevol desviació d’un tipus de política de partit. Per tant, sí, aquest és un país molt lliure, però molt controlat. Per això tenim una ideologia tan rígida i tan controlada.

Podríem pensar que, amb un sistema polític i uns mitjans tan potents, el país es podria permetre veus més crítiques en els mitjans. Però és com si temessin les veus més discordants, com ara la seva…
Sí, crec que tenen por. Hi ha una por terrible que qualsevol petita desviació pugui conduir-nos al desastre. És una mentalitat típicament totalitària. Has de controlar-ho tot. Si res queda fora de control, pot resultar desastrós per a ells. De fet, l’estabilitat de la societat dels EUA no és tan òbvia. Requereix molta repressió. I els papers del Pentàgon durant la Guerra del Vietnam en són força representatius. I això continua. No pots deixar que la població es descontroli. Ha d’estar estretament disciplinada. Un dels motius d’una pressió consumista tan extraordinària, que es remunta als anys 1920, és precisament el reconeixement del món empresarial que, si no s’atomitza la gent, si no se la condueix cap a allò que s’anomenen les coses superficials de la vida, com ara el consum de moda, la població pot girar-se en contra seu. Sempre que la gent estigui atomitzada i preocupada només per com maximitzar el crèdit de les seves targetes de crèdit, separats els uns dels altres, perquè no escoltin debats crítics, seriosos, sempre que sigui així, podran controlar-ne les idees.

Com explicaria la idealització de l’escena política americana tan freqüent en els mitjans europeus?
La gent té aquestes il·lusions, i ens hem de preguntar quin n’és l’origen. És clar, però, què ha passat, i l’establishment ho entén perfectament. Per exemple, hi ha un dia de les primàries, que s’anomena el superdimarts, el 5 de febrer, en el qual se celebren un parell de dotzenes de primàries. L’emoció, per tant, és molt gran. Mirem-nos, però, el titular de The Wall Street Journal: «Els temes polítics retrocedeixen en la cursa del 2008, ja que els votants se centren en el caràcter dels candidats». Poc després, va aparèixer una enquesta, de la qual no van informar gaire, que revelava que tres quartes parts de la població volien que els mitjans cobrissin les opinions dels candidats sobre els temes més importants. Exactament el contrari de la doctrina estàndard que s’expressava en el titular del diari. Ha passat el mateix en eleccions anteriors. Els dirigents dels partits mantenen aquests temes amb molt de compte, fora de la vista dels lectors. I no és veritat que els votants prefereixin la personalitat dels candidats per sobre dels altres temes. Els votants estarien encantats de poder votar a favor d’un sistema sanitari públic, que han desitjat durant dècades. Simplement és que no se’ls dóna l’opció. Es parla de qualsevol cosa excepte dels temes importants. Per tant, la població simplement no sap quins són els temes importants. Aquesta és una societat dirigida per les necessitats empresarials: Igual que vens béns de consum, vens candidats. El públic és la víctima i n’és conscient, i, per això, més o menys un 80% creu que el país es mou en funció d’uns quants grans interessos que miren només per si mateixos.

Cal, doncs, un estricte control i coneixement de l’opinió pública…
La indústria de les relacions públiques és una indústria enorme, molt sofisticada. Probablement una sisena part del PIB es destina al màrqueting, a la publicitat, etc., i representa un element clau de la societat. És la manera de mantenir la gent separada els uns dels altres, sotmesa, o centrada en alguna altra cosa. I això és explícit i, com he dit, de tot això, se’n parla en l’àmbit de la propaganda de les relacions públiques. De fet, els EUA no són un país feixista; aquesta seria una mala analogia. Però la semblança amb les tècniques de propaganda feixistes és força sorprenent, no és accidental. Els nazis van adoptar, de manera explícita, conscient i obertament, les tècniques publicitàries americanes, i així ho van manifestar. Van agafar unes quantes idees senzilles, les van reforçar una vegada i una altra, i van fer que semblessin atractives –aquesta era la tècnica publicitària americana dels anys vint–; va ser el model que els nazis van adoptar de manera explícita, i aquest és el model de propaganda empresarial avui dia.

Parli’m del fenomen d’Obama i de les simpaties que desperta a Europa
Els assessors d’Obama, els dirigents de la seva campanya, han creat una imatge que és bàsicament com un full en blanc. En la campanya d’Obama hi sonen paraules com esperança, canvi, unitat, eslògans totalment buits pronunciats per una persona agradable, amb bon aspecte i que parla bé –els opinadors en diuen soaring rhetoric (‘retòrica en alça’)–, i cadascú pot escriure-hi el que li sembli, en aquest full en blanc. El fenomen d’Obama, penso, reflecteix l’alienació de la població que trobem a les enquestes: el 80% diu que el país es mou per uns quants grans interessos. Tot i que Obama diu que «ho canviarem», no tenim gens clar què és el que canviarem exactament. De fet, les institucions financeres, que són els seus majors contribuïdors, pensen que ell ja està bé; per tant, no sembla gens clar que hi pugui haver cap canvi. Però, si parles de «canvi», la gent s’hi agafa; si dius «canvi» i «esperança», la gent s’hi agafarà i dirà: d’acord, aquest pot ser el salvador que ens aconseguirà allò que volem, tot i que no hi hagi cap evidència per creure que això pugui passar.

Quina seria la diferència entre una administració de McCain i una d’Obama?
McCain és un altre exemple de creació d’una imatge propaganda molt efectiva. D’ell es diu que ha estat un heroi i és un expert en política exterior. Aquesta és la imatge que s’ha creat de McCain. El seu heroisme i el seu coneixement i estratègia es basen en el fet que ell va bombardejar gent des de 10.000 metres d’altura. I McCain pot ser pitjor que Bush. No en parla gaire, perquè se suposa que no s’ha de parlar gaire d’aquests temes, però les poques coses que n’ha dit fan força por. Podria obrir una situació impredictible. I hi va haver moltes crítiques a l’Administració de Bush pel seu extremisme, fins i tot pel nacionalisme extremista i radical. McCain segurament és en el mateix terreny. Obama, en canvi, probablement tornaria a situar el país més al centre, exactament on se situava l’Administració de Clinton.

Una cosa força preocupant és l’americanització de la política europea. Fins i tot l’esquerra europea sembla haver perdut el seu llenguatge. Com explicaria, doncs, que, en un moment en el qual la influència dels EUA s’està reduint, els valors polítics i culturals de l’establishment dels EUA siguin cada vegada més dominants a Europa?
Aquest és un tema molt ampli, però agafem-ne només uns quants elements. Si mirem una mica enrere en la història, Europa va ser la regió més salvatge i brutal del món durant segles. Establir el sistema nació-estat a Europa va ser un programa d’assassinats i de destrucció en massa. Al segle XVII, probablement un 40% de la població d’Alemanya fou eliminada per culpa de la guerra. Durant aquest procés de salvatgisme i brutalitat, Europa va crear una cultura de salvatgisme i una tecnologia de salvatgisme que li va permetre conquerir el món. Tot això, evidentment, estava associat amb l’arrogància racista més extrema, i finalment va culminar en dues guerres mundials. La Segona Guerra Mundial, però, ho va canviar tot. Els EUA es van beneficiar enormement de la guerra, i la resta del món va queda greument afectat i destruït. La guerra va posar fi a la Depressió; la producció industrial pràcticament va quadruplicar-se. Els EUA van acabar la guerra posseint literalment la meitat de la riquesa mundial i amb una incomparable força a escala militar i de seguretat. Els planificadors ja sabien que això passaria. Van planificar una situació de dominació global en la qual no es toleraria que els altres països exercissin la seva sobirania. Podríem dir que els europeus gairebé respiren alleujats: després de segles de salvatgisme i barbàrie, ens relaxarem i anirem darrere d’algú altre, deixarem que algú altre ho faci per nosaltres i nosaltres ens dedicarem simplement a gaudir dels beneficis. Allò que vostè anomena «americanització» és realment l’extensió del control de les classes empresarials europees. Les classes empresarials europees estan força satisfetes. Estan estretament integrades amb les classes empresarials dels EUA. Potser existeix algun conflicte, però estan realment integrades de manera ben estreta amb els EUA.

L’anomenat moviment antiglobalització ha estat certament un moviment esplèndid. Però a vegades fa la sensació que potser està paralitzat i immòbil. Què li sembla la idea d’establir una Cinquena Internacional, o alguna altra forma d’organització com a alternativa a l’actual sistema mundial?
N’he parlat en reunions del Fòrum Social Mundial i he comentat que aquest moviment podria portar les llavors d’una internacional real i, a parer meu, la primera internacional real. I no em refereixo només al Fòrum Social Mundial, sinó també a altres fenòmens com ara la Via Camperola. Però, si no funciona, només s’aconseguirà augmentar el nivell d’acció per al proper intent d’aconseguir la primera autèntica internacional, constituïda per les classes populars d’arreu, intentant superar l’extraordinària alienació que la gent d’arreu del món sent.

*Aquest és un extracte de l’entrevista que Vicenç Navarro ha fet a Noam Chomsky i que ha estat cedida per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Navarro és exrector de la UPEC i catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra.

eldebat.cat (31.08.2008)

Sé el primero en comentar en «“En la campanya d’Obama hi sonen eslògans totalment buits…”»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »