E.Ll.Un quilo de taronges costa avui, en qualsevol botiga o supermercat de casa nostra, 15 cèntims d'euro més que fa un any; el quilo de sardina val gairebé mig euro més ara que al maig de 2007; el pollastre fresc s'ha apujat en 31 cèntims d'euro. Són dades oficials de l'Observatori del Preu dels Aliments, del Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marítim espanyol, que cada setmana elabora una mitjana estatal dels preus dels mercats agroalimentaris, tant en les llotges com en les transaccions de majoristes, com en el comerç final.
Tanmateix, no cal tenir a l'abast grans dades estadístiques ni ser expert en macroeconomia, perquè qui faci la compra habitualment ha comprovat com els preus dels aliments bàsics s'han disparat en pocs mesos, per damunt de la mitjana de l'IPC. D'altra banda, però, el sector de la pagesia viu a casa nostra una permanent situació de crisi que, segons els sindicats agraris, amenaça de forma severa multitud d'explotacions i negocis familiars.
Com es menja?
Segons Joan Guitart, responsable de producció lletera d'Unió de Pagesos, fa deu anys hi havia a Catalunya 3.500 granges dedicades a la producció de llet: ara n'hi a 820, a tot estirar, i només l'any passat en van tancar 66. Guitart detalla que avui les grans empreses comercialitzadores de llet els paguen menys que fa un any; però, en canvi, el preu del pinso –a causa de la pujada global dels cereals– s'ha incrementat gairebé un 60% i els carburants també són cada cop més cars. El sector ramader viu immers en mobilitzacions de protesta pels mateixos motius: avui els paguen a la llotja entre un 10% i 18% menys el quilo de carn que fa un any.
Com es menja, doncs, que els aliments siguin cada cop més cars a la botiga i als pagesos no els surtin els números perquè cada cop els paguen menys pels seus productes? Com és possible que, tal com s'assenyala des de la Coordinadora d'Organitzacions Agràries i Ramaderes d'Espanya (COAG), els aliments ens costen sis cops més cars a les botigues que el que paguen als productors?
Segons la periodista Esther Vivas, la resposta cal cercar-la en la imposició d'un model de distribució comercial dels aliments dominat per unes quantes grans companyies que «han contribuït a la mercantilització del què, com i a on comprem, i han supeditat l'alimentació, l'agricultura i el consum a la lògica del capital i del mercat». Vivas és membre de la Xarxa de Consum Solidari –entitat dedicada a la promoció del comerç just amb els països pobres– i també és coordinadora del llibre Supermercados, no gracias (Icaria Editorial, 2007), en el qual es radiografia a fons aquest model consumista basat en la concentració dels capitals.
Les dades d'aquest llibre són demolidores: a l'Estat espanyol, set companyies controlen el 75% de la distribució alimentària: dues centrals de compra (Euromadi i IFA/1) i cinc cadenes de gran distribució (Carrefour, Mercadona, Alcampo, Eroski i El Corte Inglés). La primera gran víctima d'aquest procés de concentració ha estat el petit comerç, que, en deu anys, s'ha reduït en un 20%: si fa deu anys hi havia 95.000 botigues familiars a l'Estat espanyol, ara n'hi ha, a tot estirar, 25.000. La segona víctima és el consumidor, empès a uns hàbits de consum tendents a la uniformització, no solament dels preus, sinó també dels gustos i dels hàbits alimentaris, i la pèrdua de varietats autòctones.
Preus pactats
Però també en pateixen les conseqüències els productors, ja que la situació de monopoli en la pràctica dels intermediaris fa que sovint hagin de doblegar-se als dictats d'aquestes cadenes i vendre al preu que els imposen. Els productors catalans de llet, per exemple, assenyalen que les grans indústries comercialitzadores –com ara Pascual, Puleva, Ato– pacten els preus a la baixa deixant el ramader lligat de peus i mans, sense poder optar als beneficis de la llei de l'oferta i la demanda.
En l'àmbit europeu, la concentració industrial de l'alimentació encara es fa més evident. Segons s'explica a Supermercados, no gracias, al continent hi viuen uns 160 milions de consumidors i tres milions de productors agrícoles i ramaders, però tan sols 110 grans cadenes de compra d'aliments. Esther Vivas explica gràficament la situació com «una teoria de l'embut: els consumidors cada cop tenen menys portes d'accés als productes i els productors disposen de menys canals per arribar als consumidors». No obstant això, els efectes col·laterals d'aquesta concentració dels mercats no s'acaben aquí, sinó que, directament o indirectament, se situen a l'origen de la crisi alimentària a escala global que acaba d'esclatar. Perquè, com molts altres sectors industrials, l'alimentari també ha apostat de valent per la deslocalització a gran escala, és a dir, anar a cercar les matèries primeres allà on són més barates. Això té com a primera conseqüència unes alarmants despeses en combustibles de transport que no fan cap favor al canvi climàtic.
Aquest augment de la demanda, però, tampoc no ha estat cap remei per a les economies dels països pobres. Sotmesos a les lleis de la liberalització dels mercats, molts pagesos s'han posat a produir per al gran comerç internacional i per a la florent indústria dels biocombustibles, i qui ho paga són les poblacions locals. A aquest procés, hi contribueixen amb decisió les polítiques de desregulació del mercat marcades per organismes internacionals com l'Organització Mundial de Comerç (OMC), que han forçat un gir en la política comunitària de la Unió Europea, tradicionalment proteccionista amb el teixit agrari del continent. Així doncs, cada cop les grans corporacions són les que dicten què, on i quan s'ha de produir. Com explica gràficament Josep Pàmies, portaveu del sindicat Assemblea Pagesa, «vivim una situació de total desequilibri, marcada per polítiques ultraliberals. Podem estar produint pomes en excés i que, en canvi, hi falti algun altre producte».
eldebat.cat (5.05.2008)
Sé el primero en comentar en «Set empreses de distribució dicten la llei de l’embut»