Una de les escenes més hilarants de la cèlebre pel·lícula Casablanca es produeix quan el cap de policia Renault vol tancar el cafè d’en Rick. En comptes de buscar alguna excusa més o menys convincent, es limita a assenyalar un racó del local on ell mateix aposta cada nit a la ruleta (trucada) tot dient: “Quin escàndol, aquí es juga!”. Es tracta d’un bon exemple de falsa sorpresa. Fa uns dies, els mitjans de comunicació catalans i d’arreu del món es van veure obligats a teatralitzar una dolorosa falsa sorpresa en relació a l’amenaça del terrorisme islamista a la ciutat de Barcelona. Sorpresa? La veritable sorpresa rauria en el fet que la capital catalana fos l’excepció, és a dir, l’única gran ciutat europea on no hi hagués hagut mai cap indici d’aquest tipus d’activitats. Això sí que seria insòlit i mereixeria una gran portada, tenint en compte que aquests grupuscles han estat detectats de Sevilla a Oslo i de Londres a Istanbul des de fa anys.
L’absurda estupefacció que comentem es basa en un conjunt d’anàlisis velles i desenfocades que ja no permeten entendre res. Fa set anys, no van ser precisament pocs els intel·lectuals benpensants que interpretaven els fets de l’11-S com la primera gran revolta dels pobres del món globalitzat contra l’Occident depredador. Aquella història era ridícula, però encaixava amb esquemes marxistes tronats que sembla que cal mantenir de totes passades. Bin Laden ha estat el terrorista més ric de la història, i Al-Qaida, Hamàs, la Jihad Islàmica, etc. s’alimenten des de fa molts anys dels petrodòlars de les famílies més insultantment opulentes del món àrab. L’Afganistan dels talibans va sobreviure econòmicament gràcies a les seves connexions amb les màfies internacionals de la droga. Una cosa de pobres? Aquesta sí que és bona!
Els autors de la massacre de Londres no eren tampoc pàries del Tercer Món, precisament. Havien nascut a Anglaterra, no tenien cap problema econòmic i alguns fins i tot lluïen un títol universitari. La immensa majoria havien descobert l’Islam feia quatre dies, però no en el si de les seves famílies sinó gràcies a les prèdiques de sinistres clergues wahhabites sufragats per l’Aràbia Saudita. Faig aquest afegitó perquè, a l’altre extrem de les interpretacions maximalistes, hi ha qui focalitza el problema en una avaluació sumària i indocumentada de la religió islàmica. Això seria tan injust i pervers com identificar el missatge evangèlic amb el puixant protestantisme integrista, que als Estats Units ha donat lloc als “cristians aris” i altres coses pitjors; o el judaisme amb els colons israelians dels territoris ocupats, armats fins a les dents. Aquestes caricatures no ajuden a entendre res i generen malestar en les persones que viuen pacíficament les seves creences.
Hi ha, en canvi, una constatació molt més pertorbadora que ens neguem a assumir: una part del món arabomusulmà viu un neguit identitari que va força més enllà de les creences religioses o la cultura. La història va en una direcció, i els milions –no milers, com els agradaria de creure a alguns– de musulmans que confien en Bin Laden, en una altra. Saben que van perdre el tren del segle XX i que no el podran recuperar. Se’ls va desfer l’Imperi Otomà i després van ser derrotats en quasi totes les guerres en què van participar. No han estat capaços d’aprofitar l’extraordinari i irrepetible avantage que proporcionava tenir la paella energètica pel mànec, el petroli. El tren ha passat: ja no hi ha res a fer. Saben que, a diferència dels xinesos, per exemple, no tenen cap lloc definit al segle XXI. No hi encaixen.
Des d’Occident, amb iniciatives com l’Aliança de Civilitzacions, se’ls proposa sovint passar directament del tribalisme a la postmodernitat, i això és impossible. Enmig hi ha una modernitat prèvia, traumàtica i difícil, que implica alguna cosa més que una revolució industrial: implica una revolució mental. L’arrel més profunda del terrorisme integrista parteix justament d’aquestes premisses, però desemboca en una altra conclusió: si no encaixem en el segle XXI, fem que sigui el segle XXI qui s’hagi d’adaptar als nostres valors premoderns, dels quals no pensem abjurar. Aquest és exactament, quasi literalment, el missatge de Bin Laden.
No es tracta, doncs, d’un xoc de civilitzacions, sinó de la darrera espernegada d’un món moribund, sense expectatives, que aviat passarà avall sense remei. No té absolutament res a veure amb la religió islàmica, ni amb la cultura àrab, ni amb altres coses per l’estil, tot això. És la reacció d’una identitat inventada i recent, nascuda en l’escaquer dels darrers anys de la Guerra Freda. Si l’URSS no s’hagués ensorrat, ara Bin Laden seria una mena de Noriega amb turbant, i el Front Islamique de Salvation no hauria guanyat les eleccions a Algèria a començaments de la dècada del 1990. L’Islam era llavors un esquer senzill i efectiu per aglutinar l’enorme massa de descol·locats per la fi de la polarització del món. La violenta inèrcia d’aquell desconcert identitari encara dura, però un exèrcit de suïcides s’acaba tard o d’hora, per raons òbvies. És qüestió d’esperar i prendre precaucions.
Ferran Sáez Mateu Escriptor i professor a la URL
Avui. Dimarts 29 de gener del 2008
Sé el primero en comentar en «Falses sorpreses»