L’Aeroport del Prat esdevé una ‘ciutat’ de castes i privilegis

L’Aeroport del Prat s’ha convertit en una miniciutat amb milers de treballadors que pateixen moltes vegades situacions de desventatge depenent de les companyies a les quals pertanyen, segons un reportatge que publica en el seu últim número el setmanari El Triangle.

Àlex Romaguera
En Carles surt escopetejat de casa. Són les cinc del matí i al cap d’una hora comença el seu torn a l’aeroport. Fins a la caseta de manteniment on té la indumentària trigarà una estona llarga, perquè el pàrquing està situat a 3 quilòmetres de la instal·lació (uns 25 minuts a peu). No obstant això, ell té l’obligació d’aparcar-hi el cotxe per 29,80 euros el mes, que li descompten d’un salari ja molt escadusser. Per vuit hores canviant bombetes o refent canonades, en Carles cobra 850 euros mensuals, no gaire més que els pakistanesos subcontractats per l’empresa d’arrendament de vehicles Piamonte, que apilonen els carros a les terminals, o les desenes de sud-americans i altres empleats de handling (assistència a terra) que traslladen els passatgers amb les jardineres cap a l’avió o els que carreguen l’equipatge fins a dur-lo a les 60 cintes que vomiten les maletes.

Tot i ser un dia qualsevol, en Carles arriba a la feina satisfet. Li han notificat que pot recollir el PCP, el carnet amb el qual podrà pilotar els tractors que circulen per l’interior de l’aeroport. La sorpresa arriba quan, a la taquilla, li exigeixen 10 euros per l’expedició de la targeta. Un excés pel qual han passat anteriorment desenes de treballadors i que ell s’apressa a comentar a la cantina laboral, on el sistema de castes deixa de ser un llegenda per convertir-se en una radiografia del que és subjacent a l’aeroport del Prat: mentre que els empleats d’AENA paguen 1,70 euros per un entrepà de llom i 2 euros pel menú, la resta del personal no té cap descompte en les consumicions –pel mateix entrepà paguen 2,30 euros, mentre que el menú sobrepassa amb escreix els 8 euros–, com tampoc no disposa d’una plaça de pàrquing gratuïta situada a pocs metres de la imponent instal·lació.

‘Castes’ al poder
La precarietat ve determinada per un sistema de castes o de categories laborals que es distingeixen entre si per un color a la solapa. Per damunt de totes i amb una placa negra, hi ha els treballadors d’AENA i la Guàrdia Civil, que, si ho creuen necessari, intercepten els lampistes, les dones de la neteja i els tècnics de manteniment que, com en Carles, es belluguen amb absoluta llibertat per la terminal gràcies al seu distintiu verd. Per sota d’ells, amb una targeta vermella, passegen els sud-americans que controlen les maletes i els empleats de l’empresa de vigilància i de seguretat Vinsa (del grup Alentis), que, al seu torn, poden manar els cambrers i altres treballadors identificats amb una targeta blanca en l’uniforme.

Al marge dels treballadors d’AENA, la majoria de les 7.000 persones que operen cada vuit hores i que pertanyen a empreses de les castes inferiors, com és Newco, acaben esdevenint empleats de segona categoria. De fet, bona part d’ells treballa més del previst per contracte, ja que les hores extres són incloses en una mena de preu pactat que, en determinats casos, pot mantenir-los actius fins a 56 hores setmanals i 28 dies seguits, per bé que el màxim permès estigui estipulat en 12 dies.

Aquesta cursa d’obstacles, «està concebuda perquè cada empleat sigui conscient dels seus límits amb relació a les castes i als seus superiors», diuen fonts sindicals. No en va, a un company d’en Carles li van imposar una multa de 300 euros pel fet de no dur l’armilla en un moment de la jornada –curiosament, els agents de la Guàrdia Civil estan exempts de portar-la–. Però les molèsties no acaben aquí. En aquesta «ciutat tercermundista» tots els empleats han de descalçar-se abans d’entrar a la zona de treball, i, en el cas de les hostesses i dels treballadors que porten sabates de fibra o amb sivelles, se’ls obliga a fer-ho fins a 7 o 8 cops el dia perquè fan xiular els detectors de metall.

El laberint d’entrebancs es complica amb la manca de salubritat d’algunes dependències, amb vestidors per a sis persones on arriben a conviure-hi fins a 15, o pel soroll excessiu que han de suportar els empleats de manteniment, que romanen la major part del dia en una caseta situada al bell mig de la pista, on es canvien, guarden la maquinària i aparquen les furgonetes. Tant és així que, en un control rutinari efectuat per una multinacional francesa l’any passat, a en Carles i als seus companys se’ls va detectar un 10% menys d’audició que a la resta dels treballadors de l’aeroport. Una situació no gaire diferent de la dels maleters, que, a part de treballar a ple ritme per carregar en una cinta l’equipatge de tres vols de mitjana, han de suportar el soroll infernal d’una màquina situada a la terminal A, a més de les goteres i els tolls d’aigua que es formen a la zona de recollida de les maletes (patis), sovint plenes de bosses i d’altres deixalles escampades per terra.

eldebat.cat. Dilluns, 10 de desembre de 2007