La mania de pensar

PSCEl PSC té un problema. En realitat, tots els partits tenen en aquests moments més d’un problema. El primer de tots: l’escassa influència que tenen amb el teixit social. Els partits van passar de ser assemblees de ciutadans lúcids a convertir-se en mers clubs de fans dels dirigents. Avui, privats de dirigents de categoria, fins i tot els clubs de fans han desaparegut i els partits polítics són meres agrupacions de persones que tenen en el servei al partit la garantia de la seva pròpia estabilitat professional. Quan el partit està en el poder, la vida del militant és un llarg riu tranquil. Quan, contràriament, el seu poder s’ha de compartir amb altres partits i les victòries futures es veuen cada vegada més difícils, llavors als militants els agafa per blindar-se i desautoritzar els seus crítics interiors.

Aquest sí que és ara per ara un problema específic del PSC. A l’hora dels vots es recorre al club de fans. Però a l’hora dels dubtes i la falta d’empenta, els petits poders del PSC no dubten a passar-se pel forro aquesta llibertat de tendències que sempre ha caracteritzat la socialdemocràcia europea i que constituïa un dels seus grans atractius.

Si donem per descomptat que la socialdemocràcia és la ideologia de la raó, ¿per què de sobte el debat intrapartidari del PSC ha desaparegut? ¿Què ha passat perquè des de dins del partit s’hagi preferit construir una ciutat de vacances mentals abans d’escometre l’improbable risc d’animar una pluja d’idees en temps de sequera? Al cap i a la fi, ¿no és precisament ara, quan el socialisme català està pres de les triples estenalles d’uns socis incòmodes, d’un Zapatero frívol i d’un descrèdit creixent, quan es necessiten diagnòstics i remeis?

I en això arriba Mascarell a advertir que alguna cosa s’està trencant entre el PSOE i el PSC. El que és dolent no és el diagnòstic, perquè més o menys això ja ho van dir al seu dia Iceta i el mateix Montilla. El que és dolent és que ho digui algú a qui, com tants altres, l’exigua direcció de Nicaragua va enviar al purgatori a condició de no tornar mai més. Per desautoritzar Mascarell s’ha escollit Joan Ferran. Una llàstima, perquè una de les millors virtuts de Ferran és la ironia, i en la seva resposta aquesta fèrtil ironia s’ha perdut. Va dir que l’exconseller Mascarell només és un ateneista ara. Efectivament, Mascarell és vicepresident de l’Ateneu Barcelonès, però Ferran i els seus encara creuen que ser a la cúpula d’un partit és una cosa moralment superior a ser membre de l’Ateneu.

Aquesta és una variant del problema del PSC. El moviment obrer de fa un segle es va ennoblir precisament creant ateneus i llocs de debat. Un Ateneu s’anomena així en honor del temple de Pal·les d’Atenes, la que va ser deessa de la guerra feta amb intel·ligència, de la pau i de la saviesa progressiva. No és casual que a l’ombra de les seves columnes s’hi trobessin filòsofs i poetes per intercanviar idees. Segons el teorema de Joan Ferran, partits polítics i ateneus ja són incompatibles. Si Ferran nega capacitat política a Mascarell, sembla lògic que l’Ateneu li doni l’esquena a Joan Ferran i al que representa.

No ha agradat gens la profecia que ha fet Mascarell a Nicaragua. En lloc de pensar, s’ha anat a desautoritzar. ¿Quant temps fa que el PSC, antic ateneu d’intel·lectuals, no diu realment el que pensa? O potser no és aquest el problema. Potser el veritable problema que té el PSC és que ja fa temps que ha perdut l’hàbit de pensar, perquè ara el que toca és sobreviure.

Joan Barril

El Periódico de Catalunya (2.07.2009)

Sé el primero en comentar en «La mania de pensar»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Traducción »